Ah! Que aquest soc jo.

No, no em posaré a escriure sobre mi. Tampoc no en sabria, cada dia em conec menys. Sovint em sembla que em coneix millor la MNK que jo mateix, però que no s'enganyi, si jo no em conec, no li ho penso posar fàcil... jeje...

No soc gens fotogènic, però en aquesta fotografía, encara he quedat força bé, trobut.

Demòcrates.

Avui, llegia amb estupor que aquest magnífic demòcrata que és en George W. Bush, assegura que no traurà les seves tropes d’Iraq fins aconseguir la victòria.
“El President rebutja qualsevol “especulació” sobre una guerra civil i atribueix la onada de violència als atacs d’Al Qaeda a la democràcia”
Em pregunto si ningú tindrà el valor d’asseure’s amb ell i (amb paciència i bones paraules) fer-li veure que és un imbècil.

El que també m'agradaria, és veure'l un dia assegut al banc dels acusats del tribunal internacional de la Haya, però això, és ciència ficció, ho sé.

LA NÚRIA.

Molts de vosaltres no la coneixereu, i alguns si.
La Núria, treballava amb en Sombretti i amb Mi al Si No Fos.
Li tocaba la pitjor feina, entrava cada matí a rentar tot el que nosaltres (juntament amb la clientela) haviem embrutit.
Havia tingut una adolescència i principi de joventut molt dures i jo no tenia gaire clar, com li aniria la vida. Era més viva que la gana, però com diu la cançó de Ruben Blades: "Si naciste pa martillo del cielo te caen los clavos" i ella, en aquells dies, li queien els claus per tot arreu.
Tot i que ens apreciavem força i teniem llargues xerrades, des que vaig sortir del Si No Fos, no la havia tornat a veure mai més.
Fins dissabte al vespre.
Jo sortia del Super Estel (ara Carrefour Express), brut, suat, amb barba i cabells sense tallar des de feia dues setmanes (em rapo el cap un cop per setmana, per dissimular, si és que es pot, la al·lopècia), vaja que no estava fet un pinzell, que diguem, i ella, entrava, guapíssima i elegant com no la havia vist mai.
Quina alegria!!!
La vaig saludar i d'entrada no em va reconeixer (no m'estranya). Em va fer l'afecte que la alegria de tornar-nos a veure, va ser mútua. Em va dir que treballava feia anys a una immobiliaria del poble (no recordo quina).
Total, que la Núria, és un clar exemple que la vida té pujades i baixades i que per molt fotut que estiguis, si t'ho proposes seriosament, les coses poden millorar.
Petons a tots.

KURT VONNEGUT DIXIT

Fixeu-vos-hi bé. Eugene Debs, que va morir el 1926, quan jo encara tenia quatre anys, es va presentar cinc vegades com a candidat del Partit Socialista a la presidència, i el 1912 va obtenir 900.000 vots, gairebé el 6 per cent del vot popular, si sou capaços d'imaginar una votació com aquesta. Durant la campanya es pronunciava així:

Mentre hi hagi una classe baixa, jo hi pertanyeré.

Mentre hi hagi un element delictiu, jo en seré part.

Mentre hi hagi una ànima a la presó, jo no seré lliure.

No us fa alçar, qualsevol cosa relacionada amb el socialisme? Com ara les grans escoles públiques, o la seguretat social per tothom...

Quan us lleveu cada matí, amb els galls esgartamellant-se, no us agradaria dir: Mentre hi hagi una classe baixa, jo hi pertanyeré. Mentre hi hagi un element delictiu, jo en seré part. Mentre hi hagi una ànima a la presó, jo no seré lliure.

I el sermó de la muntanya de Jesús, les Benaurances?

Sortosos els humils,

perquè posseiàn la terra en heretatge.

Sortosos els compassius,

perquè seran compadits.

Sortosos els portadors de la pau,

perquè seran anomenats fills de Déu.

Etcètera.

No son ben bé maons de l'edifici republicà. No é ben bé la línia de George W. Bush, Dick Chenney i Donald Rumsfeld.

Per algun motiu que desconec, els cristians que es fan sentirm és entre nosaltres no esmenten mai les Beneurances. Però, sovint amb llàgrimes als ulls, reclamen que es pengin els Deu Manaments en edificis públics. i és clar, això és Moisès, no Jesús. no n'he sentit ni un que reclami que el Sermó de la Muntanya, les Beneurances, es pengin enlloc.

Sortosos els compassius, en un tribunal?

Sortosos els portadors de la pau, al Pentàgon?

Au, vinga!

El Barça

Tot el camp, ple d'enciam on pasturen vaques...

Aquesta va ser la primera versió del himne del Barça que va cantar l'Arnau. Boníssima.

Que guai el Barça, eh? Més que un club.

I que guapo que és en Ronaldinho i que bé que juga, tant ben pentinat i enjoiat, que bé tot.

Per a qualsevol català, el Barça és motiu d'orgull, més bandera la blaugrana que la senyera. Vas per el món i els dius que ets de Barcelona i tothom et diu ahh!! Barça, Barça... i tot tu t'omples d'orgull i de cop et venen al cap imatges glorioses com el gol d'en Koeman a Wembley, el 5-0 al Madrid, les dues lligues i la copa d'Europa d'en Rijkaard, que guai el Barça...

I això de la Unicef, ja és la cirereta del pastis, si es guai ser del Barça, que no sé si us hi heu fixat, trobo que és molt guai ser del Barça, ara amb la col·laboració amb Unicef, encara millor, per que ens fa ser millor persones a tots: Als sòcis, als simpatitzants, fins i tot els jugadors i socis del Reial Madrid els fa millors, per que si, per que és tan guai el Barça...

La llàstima, però és que després al camp, quan l'arbitre xiula el començament del partit, ens convertim en una mena d'imbècils que ens fotem tota la educació que ens han ensenyat els pares i mestres al cul i canalitzem tota la nostra energia a enlloc d'animar al Barça a cridar en contra del equip contrari i l'arbitre que (tot i que cobren un dineral per jugar) no deixen de ser persones. Però tampoc no passa res, per que com que som del Barça i portem UNICEF al mig de la samarreta, som millors persones.

L'Arnau fa temps que em demana anar a veure un partit del Barça al Camp Nou o al Nou Camp, que no sé mai com es diu... Que li haig d'explicar quan vegi a cent mil energumens esgargamellant-se per fer sentir tota mena de grolleries i improperis als jugadors de l'equip contrari?

Dista tant això dels valors que m'han inculcat els meus pares, avis i entrenadors sobre el significat del esport... És clar que la gent que va al futbol, no es pot comparar al públic que ve a veure jugar a bàsquet, voleibol... però som del Barça i és molt guai. Quins collons...

divertidíssims els toy dolls...

To Bombay A travelling circus came

They brought an intelegent elephant

and Nellie was her name

One dark night she slipt her iron chain,

and of she ran to Hindustan

and was never seen again

oooooooooooooooooo... Nellie the elephant pack her trunk

and said goodbye to the circus / of she road with a trumety trump trump trump trump / Nellie the elephant packed her trunk

and trumbled of to the jungle / of she road with a thrumety trump / trump trump trump

BE WATER MY FRIEND...

L'animal aquest, no només fotia uns pinyos que t'hi cagues i feia anar els Munchacos amb una facílitat meravellosa, sinó que a més tenia una filosofia de vida, que estava creant escola. Des de la projecció de la seva primera pel·licula als Estats Units, la quantitat de matriculacions a escoles d'arts marcials, va pujar exponencialment, així com la obertura de nous centres on s'hi impartien classes.
Una de les seves màximes (una de tantes...) era: Knowing is not enough, we must apply. Willing is not enough, we must do. La traducció més o menys, vindria a dir: No n'hi ha prou en saber, hem d'aplicar els coneixements. Voler no és suficient, hem de fer. Aquesta màxima la tinc escrita a un post-it i enganxada a la pantalla de l'ordinador a la feina. La llegeixo desenes de vegades al dia.
On vull anar a parar amb això, és en fer-vos coneixedors de la meva filosofía de vida.

És absolutament eclèctica, doncs com sabeu els que em coneixeu, soc altament influenciable. La meva màxima, és: Ara? Quina mandra...

Avui he rebut un escrit de la Elisabeth Oliveras (Alcaldessa de St. Quirze) acusant el rebut del missatge de protesta per el mal us de les plaçes de minusvalids que fem la gent que no tenim cap discapacitat.

Em diu que agraeix que utilitzem la bústia per aquests temes, que estan d'acord amb mi en aquest tema i que estan parlant amb la policía local per posar sol·lució a aquesta situació.

No tinc motiu per no creure en la seva paraula.

EN BART

Ahir, quasi per casualitat, vaig retrobar-me amb en Bart. Em vaig fixar que estava a la llista de distribució d'un missatge que vàrem rebre d'un amic comú.
Fa catorze anys que no ens veiem. Hem quedat que si mai ell torna a Catalunya o si jo em decideixo a pujar a Belgica, ens veurem.
Bart, I look forward to see you again. You and yours of course.

Finalment, el gran motiu que em va impedir endinsar-me dins l'univers Dalí, vaig ésser jo mateix. Se'm va brindar la oportunitat de passar tot el matí amb la Judith (la meva germana). Em venia molt de gust estar amb ella, no per res en especial, només per a donar-me el gustàs d'estar amb ella. I així ho vàrem fer. Amb la mainada, vem anar a port ens vàrem embarcar a la barca de l'àvi Albert (el nostre pare que ahir va fer cinquanta vuit anys) a barquejar s'ha dit.
Vàrem parlar de tot i de res, com quan erem adolescents que ho feiem tot (o quasi bé tot) junts.

SALVADOR DALÍ I DOMENECH

Aquest cap de setmana, si res no m'ho impedeix, aniré a Port Lligat o a Púbol... o al Teatre Museu.
Fa molts dies que tinc ganes d'anar-hi ja fa com a mínim un any que no he estat dins l'univers del geni i em ve de gust tornar-hi.
De fet, a Púbol, encara no hi he estat, em fa mandra, la Gala no m'ha agradat mai (com si la conegués jo... jeje) és veritat, no era guapa, deuria ésser molt intel·ligent, però a on tothom qui ha escrit sobre ella coincideix, és en que li agradaven tant els Dollars com a en Dalí i que en els darrers anys de la seva vida (els quinze o vint últims) el va tractar molt malament. Inclús algún apuntava que va arrivar a agredir-lo físicament.
De totes maneres ell, se la estimava molt i no sé fins a quin punt és veritat que a darrera hora va decidir que va voler ser enterrat al Teatre-Museu. Hauria estat un final preciós que els haguéssin enterrat junts. De Pel·licula. No sé fins a quin punt hauria perjudicat al Teatre-Museu.
Jo vaig al Teatre-Museu a veure les pintures, no a veure la tomba. En canvi, tinc pendent encara anar a Púbol, cosa que no seria així si hi fossin tots dos enterrats.
Salvador Dalí "Avida Dollars" André Breton el va rebatejar, amb les lletres del seu propi nom, un anagrama, de forma pejorativa i li va sortir el tret per la culata, als Estats Units (vaja uns allà) els va encantar i el va catapultar a l'èxit. Allò i el destrossar dos aparadors a la 5ena avinguda a New York.
El seu lema, era PLUS ULTRA, sempre un pas més enllà.

NO PUC SOFRIR

Hi ha moltes coses que no puc sofrir.
Una d'elles, és veure cotxes de gent estupenda i saníssima aparcats a les plaçes reservades per a minusvàlids.

Estic intentant sensibilitzar a l'ajuntament de Sant Quirze en aquest aspecte. De moment amb amables correus-e a la adrèça de contacte que hi ha a la seva pàgina web. Tot just he començat avui la creuada, espèro una resposta que dubto que d'entrada es dignin a contestar-me, però penso posar-m'hi burro (i quan m'hi poso en soc força).

Ja us explicaré.

LA MNK

He canviat les fotografíes de la MNK (la més guapa del món), per un savi consell d'en Sombretti.
En qualsevol cas, supòso que us haurà agradat veure les fotos de la MNK "publicades" abans.
Una abraçada a tots/es.

torneeeeem-hi... sembla que no tingui res a fer avui...

el cel ben blau per teulada
parets de penyasegats
les gavines fan niuada
en un racó arrasserat
veuen com passen les barques
plenes de braus pescadors
veuen el mar sense onades
les barques aparellades
sempre de dos en dos...

doncs eus aquí una barca plena de braus pescadors...
en sombretti de la sombra, en xavi, en pep crespo, en salvador plà i gaspà (poso el nom i cognoms per que hi ereu tots tres... estaves refetot, eh?) i al mig en captain merryll stuving
no se si la foto la va fer la meva encantadora dona la mnk que ara en penjaré una foto, si no us pensareu que me la invento, o l'indescriptible jordi pla gironès altament conegut com en nyuissimo.

els meus amics

aquestes fotografies son les dels meus amics el dia del trentaunè aniversari d'en David Petitó Resta i Maurici.
en sombretti, en salva, en manel i en pep, no hi surten, per que aquell dia havia nevat i no van gosar agafar el cotxe per venir. haurien arribat perfectament, però entenem (amb el temps) que no s'arrisquessin. la mnk no hi surt, per que era a dormir.
M'ho vaig passar molt bé. MOU!!!

ara probaré de posar un retratu.

aquests son l'arnau i la paula (els meus nens) aviat farà un any d'aquestes fotografíes, va ser el dia que l'Arnau feia 5 anys. el 7 de febrer del 2006.

uff... va dir aquell.

avui que tinc temps, m'he decidit a probar que és això del bloc.
si m'animo, amb el temps li aniré donant forma.
tinc força coses en ment que (si no he fet aquest estiu mentre estava de vacances) no crec que les faci ara... però no perdeu la fe en mi si us plau...