XAVÍ

Xaví, manguis at camelo

Xaví, manguis at camelo

Xaví, manguis at camelo

Xaví at camelo mistó

Tuquis batus

manguis batus

gallibelan da nusotri

manguis i mutsubat

am camelo romandiña

Ua, ná, najá

Ua, ná, najá

Xaví villén amán

Aman villén xaví

Ca manguis at duquelo

Xaví villén amán

et duquelo mistó

aman villén xaví

Sinelas bon venir

xaví villén amán

i at camelo par man

De todis las calis

que pingarelu, man

Tuquis sinelas xaví

La que camelo par man

Xaví villén amán

Aman villén xaví

Ca manguis at camelo

xaví villén amán

at camelo mistó

aman villén xaví

romandiñarme camelo

xaví villén amán

Sinelas bon venir

aman villén xaví

De todis las calis

que pingarelu, man

Tuquis sinelas xaví

La que camelo par man

Xaví villén amán

Aman villén xaví

Nota del autor del bloc: Aquesta és una cançó que el meu estimat Primo Sombra, m'ha fet escoltar força vegades. L'Autor de la cançó és l'enorme PERET, segons el Primo Jordi (Sombra) és en Caló, d'aquí que només em sembla entendre el "Di todis las calis" que em sembla que diu "de tots els carrers", i els manguis i camelos, crec que vol dir lladres i embaucadors.

Si algú tingués a bé de traduir-me-la, li estaria molt agraït.

Aquesta cançó, torna a estar al darrer disc que ha tret en PERET (Pedro Pubill Calaf) que porta per títol: QUE LEVANTE EL DEDO.

Ja me'l he comprat, i m'ha agradat MMMOU!!!

Aquel que dice que no vende nada... que levante, que levante el dedo. Y el que chamulle que no vende nada... que levante, que levante el dedo. Pero diga usted qué dedo. El dedo del embustero

Un abraso mu enolme pa tos.

NO EM SENTO CIUTADÀ REPRESENTAT

Tot està molt bé i tot està fatal.
És a la conclusió que arribes si escoltes a gobern i a oposició.
Però a mi, res m'agrada prou ni res em desagrada del tot.

És curios com els esforços dels polítics per aconseguir la poltrona, van (segons el meu humil punt de vista) sempre en un camí mai del tot encertat.

El meu vot, tota la vida ha sigut un vot sobiranista, tot i que reconec que el vot federalista no m'ha desagradat mai, però sempre m'ha fet il·lusió que un dia, un president de la generalitat, em pregunti si vull o no la independència.

Tota la vida, he volgut creure, una cosa imposible de demostrar: que tots els éssers humans som iguals i que tots tenim els mateixos drets i privilegis. Potser aquest gest és el que fa que empatitzi d'alguna mena de manera amb el meu avi Miquel que tan fermament creu en Déu, una altra cosa impossible de demostrar, que en aquest cas, no ho crec ni ho vull creure. Per tant, com que vull creure que tots som iguals, soc votant d'esquerres.

El partit que en principi rebia els meus vots, aquell qui sempre s'havia omplert la boca parlant de sobirania, dret a la autodeterminació, qui en definitiva, em feia sentir orgullos de ser català (no catalán, català (això l'Onclo ja ho entendrà)) no sé exactament que està fent al gobern.

Té com a socis de gobern a una gent d'esquerres, que en principi son federalistes. Jo, al senyor Montilla, no el veig massa per la tasca de canviar coses, prou que havia parat el país el senyor Maragall, ara no veig a en Montilla arremangat probant d'ajudar bonament en el que pugui... I en Saura de conseller d'interior ja proba de fer-ho bé, però noi... li va gran el tema... potser és que els hi ve de nou i em sorprenen... Ja m'agradaria.

Tampoc, veig a en Mas preparat per a ajudar massa... coneix l'idioma com ningú i s'ha apres tots els refranys i frases fetes, però no el veig com a un bon president del gobern, a part, que no acabo de combregar amb totes les polítiques de dretes, especialment amb la politica social.

El que menys m'agrada de tot, és que han agafat la mala costum d'agafar-se les eleccions com una campanya de màrqueting en la que tot és paper mullat, i es dediquen a prometre uns disbarats que fan fredat, es treuen tots els draps bruts i enlloc de construir, destrueixen, per arribar a una poltrona, que segons el meu punt de vista, no es mareixen.

Després, encara, ens hem d'escoltar, que ho fan per el bé de la comunitat.

Si fos així, les llistes, serien obertes i podriem votar a qui nosaltres volguéssim, no els hauriem de tractar d'Il·lustrissims ni Honoralbes, no es vendrien per un plat de llentíes i finalment i el més important, ens en sentiriem orgullosos.