ANIMAU!!!

Quan parlem de animalades, animalades enormes, animalades grans com campanars, t’has d’espantar davant el campió de tots els temps de falses promeses i proclames exagerades: LA RELIGIÓ.
Penseu-hi
La religió ha convençut a tothom que hi ha un home invisible que viu al cel, que observa tot el que fas a cada instant de cada dia.
I aquest home invisible té una llista especial de deu coses que no vol que facis.
I si fas cap d’aquestes deu coses, té un lloc especial, ple de foc i fum i persones que es cremen, ple de tortura i angustia, a on t’hi enviarà per què hi visquis i hi pateixis i t’hi cremis i t’hi ofeguis i cridis i ploris fins a la fi dels temps.
Perooooo... t’estima...

(fragment de ZEITGEIST)

no hi he estat.

Una de les virtuts que em fascina de nosaltres mateixos és les ganes de participació i de donar opinió. Qualsevol de nosaltres ens veiem com a tertulià de qualsevol programa de televisió o ràdio i pretendríem cobrar per fer-ho.
A les respostes de les enquestes, moltes vegades ens trobem
- Si
- No
- Ns/Nc
En falta SEMPRE una.
- Ns/Sc (No sap / Si contesta)
La gent, sense tenir ni la més remota idea de què se li està preguntant, veu una càmera per el carrer i es llença a ser entrevistat tot i arriscar-se a caure en el pitjor dels ridículs.
Darrerament, he sentit a la radio moltes crítiques a la famosa cúpula que Miquel Barceló ha pintat a la ONU. Gent la equipara a la obra de Miquel Àngel a la Capella Sixtina i gent diu que el seu fill de cinc anys podria fer-ho igual o millor.
Jo, no opinaré sobre una obra que només he vist en fotografies (he buscat per Internet). No opinaré per moltes raons, que van des de que la meva cultura pictòrica és molt limitada (per no dir nul•la) fins a què em fa l’efecte per el què he vist que és una obra que una fotografia és incapaç de copsar.
Si la cúpula de Miquel Barceló es pot comparar a la de Miquel Àngel el temps ho dirà. I si el nen de 5 anys és un artista en potència, també.
Només volia fer-vos reflexionar sobre el molt absurds que som la gent.

avui un pensament (encertat o no, no ho sé)

Acabo de descobrir a un personatge que es diu Juan Belda (si! Tot just ara… què passa?) m’agrada la seva música, si no la coneixeu, busqueu-la.
Que guai l’Obama, fa? No, no va en el sentit... que guai el Barça... o una mica si... és que estic pensant que molta gent de tot el mon ens hem engrescat molt amb l’Obama i el veiem i a estones ens el creiem. En el fons, sabem que no deixa de ser una titella davant dels poders fàctics i qui no n’és conscient, és un il•lús.
Per tant, ara ens hem de preparar per a la primera desil•lusió; que, desenganyem-nos, ens la donarà.
Espero, però, que siguin poques desil•lusions entre moltes bones notícies. Us imagineu que nacionalitzés la FED? Que lluités descaradament a favor del desarmament? Però no la prohibició del us d’armes particulars dins els EUA, sinó a favor del desarmament mundial. I que totes les fortunes que es gasten els exèrcits es destinessin a sanitat??? A procurar proveir de sistemes de emmagatzemament, potabilització i distribució d’aigua a l’Àfrica??? A les relacions diplomàtiques entre Israel i Palestina, Hutus i Tutsis, Àrabs i Cristians, Esquenapelats i Lladreburros? Bé... a ulls de molts vosaltres, tot el què he escrit, és utopia, però; fem que les coses passin... sense pressa, però encaminem-nos-hi.

bueno... potser el que dic és obvi, ja m'ho sabreu dir.

Eo, que m’he estat rellegint el post, i en algun moment sembla que idolatri el model o el sistema xinès. Res més lluny de la veritat.
Em resulta curiós i el vaig coneixent (d’alguna mena de manera) per qüestions de feina, només dir que son un model més a observar (més que un model a seguir).
Dit això, quedo com més tranquil, hasta.

Llavors, sobre la debilitat del sistema capitalista; dir que el fet que països estendards del model capitalista estiguin nacionalitzant bancs, és un gran indicador que el model econòmic mundial és un frau.

Ergo; si el comunisme es va enfonsar i és una punta d’una corda, el neoliberalisme n’és l’altra. Potser un punt entremig seria la solució momentània, mentre trobem un nou model de gestió social.