LA NÚRIA.

Molts de vosaltres no la coneixereu, i alguns si.
La Núria, treballava amb en Sombretti i amb Mi al Si No Fos.
Li tocaba la pitjor feina, entrava cada matí a rentar tot el que nosaltres (juntament amb la clientela) haviem embrutit.
Havia tingut una adolescència i principi de joventut molt dures i jo no tenia gaire clar, com li aniria la vida. Era més viva que la gana, però com diu la cançó de Ruben Blades: "Si naciste pa martillo del cielo te caen los clavos" i ella, en aquells dies, li queien els claus per tot arreu.
Tot i que ens apreciavem força i teniem llargues xerrades, des que vaig sortir del Si No Fos, no la havia tornat a veure mai més.
Fins dissabte al vespre.
Jo sortia del Super Estel (ara Carrefour Express), brut, suat, amb barba i cabells sense tallar des de feia dues setmanes (em rapo el cap un cop per setmana, per dissimular, si és que es pot, la al·lopècia), vaja que no estava fet un pinzell, que diguem, i ella, entrava, guapíssima i elegant com no la havia vist mai.
Quina alegria!!!
La vaig saludar i d'entrada no em va reconeixer (no m'estranya). Em va fer l'afecte que la alegria de tornar-nos a veure, va ser mútua. Em va dir que treballava feia anys a una immobiliaria del poble (no recordo quina).
Total, que la Núria, és un clar exemple que la vida té pujades i baixades i que per molt fotut que estiguis, si t'ho proposes seriosament, les coses poden millorar.
Petons a tots.