MENTRE A BARCELONA ANEM FENT CARRILS BICI, A ESPANYA FAN AUTOVIES.

QUE EL BARÇA FACI EL TRIPLET (PER L'AMOR DE DEU)

Mireu, jo no tinc res en contra del Barça, res a favor ni en contra del futbol, de fet, me la bufa per darrera i per davant.

No deixo de fer res per mirar un partit de futbol a la tele, en qualsevol cas, si el miro, és per què no tinc res millor a fer. I ja m'agrada que guanyi el Barça, però i prou.

Però ha arribat un moment que tot ple de gent que ja comencem a estar cansats de tanta tonteria, amb les banderetes blau granes, els grups a can Facebook demanant canonitzacions de jugadors i entrenadors, de falques de televisió cridant que és tan bo ser del Barça, de que tothom doni per fet, que aquest dimecres a la tarda, estarem davant el televisor amb el cor a prop d’infart.

Que arribi el dijous al matí d'una vegada per totes, que les brigades de neteja hagin deixat els carrers les nostres viles i ciutats endreçadets. Ja haurem passat una enèsima nit sense dormir (gràcies a la vostra eufòria desfermada) el dijous no caldrà veure el TN, per què només hi haurà un tema: EL BARÇA HA ACONSEGUIT EL TRIPLET!!! Passaran per sobre i d’escallimpada per notícies com l’empresonament d’en Correa, caiguda per enèsima vegada de Borses, culpabilitat d’en Camps sobre el suborn, la quantitat de tonteries que hauran dit els còmics en campanya per les eleccions europees, etc.

A veure si després la ofrena de títols a Santa Maria del Mar, Ajuntament i Generalitat ho fan ben ràpid i tot torna a la normalitat. Palamordedéu!!!

Com diu la Su: Quanta eufòria desaprofitada... si la gent tingués el mateix entusiasme per coses útils!!!

Una altra de nostàlgica...

Sombretti, Petitó, Marcaza... va por ustedes i per les nits que ens quedàvem al Si No Fos en petit comitè.

Si ara no marxo,
sortiré d’aquí borratxo.
Si em feu prendre un altre trago,
ben segur que no me’n vaig.
Si ara em feu beure,
ja no pararem de beure,
que us conec de fa molts anys.
Si ara no marxo,
sortiré d’aquí borratxo,
cantarem fins amarar-nos
de cançons i de conyac.
Avui, com sempre,
per no res cremem les veles,
a la barca dels torrats.
Avui beurem,
pels amors que mai no hem tingut,
per la ressaca que tindrem demà,
per tantes hores que hem passat tots junts
I avui beurem,
pels amics que per el camí hem perdut,
per tot allò que ens fa enyorar el passat,
per tot allò que ens fa enyorar el futur.

Ai, ai, ai... que grans.

P.S.: Dilluns 18 de maig va fer disset anys que vaig tenir l'accident amb moto.

Garzón.

Ahir, veient a la tele (waw!!! Estava mirant la tele!!!) un resum de l’any, vaig veure que una de les notícies que donaven era la que el Jutge Garzón després de molt bregar, es va declarar incompetent per a poder jutjar el franquisme.
Immediatament, vaig pensar: un paio que no té cap problema de viure amb constant protecció per què està amenaçat per ETA, es fot enrere en aquest cas?
Ho vaig veure clar... te por dels realment perillosos.

ANIMAU!!!

Quan parlem de animalades, animalades enormes, animalades grans com campanars, t’has d’espantar davant el campió de tots els temps de falses promeses i proclames exagerades: LA RELIGIÓ.
Penseu-hi
La religió ha convençut a tothom que hi ha un home invisible que viu al cel, que observa tot el que fas a cada instant de cada dia.
I aquest home invisible té una llista especial de deu coses que no vol que facis.
I si fas cap d’aquestes deu coses, té un lloc especial, ple de foc i fum i persones que es cremen, ple de tortura i angustia, a on t’hi enviarà per què hi visquis i hi pateixis i t’hi cremis i t’hi ofeguis i cridis i ploris fins a la fi dels temps.
Perooooo... t’estima...

(fragment de ZEITGEIST)

no hi he estat.

Una de les virtuts que em fascina de nosaltres mateixos és les ganes de participació i de donar opinió. Qualsevol de nosaltres ens veiem com a tertulià de qualsevol programa de televisió o ràdio i pretendríem cobrar per fer-ho.
A les respostes de les enquestes, moltes vegades ens trobem
- Si
- No
- Ns/Nc
En falta SEMPRE una.
- Ns/Sc (No sap / Si contesta)
La gent, sense tenir ni la més remota idea de què se li està preguntant, veu una càmera per el carrer i es llença a ser entrevistat tot i arriscar-se a caure en el pitjor dels ridículs.
Darrerament, he sentit a la radio moltes crítiques a la famosa cúpula que Miquel Barceló ha pintat a la ONU. Gent la equipara a la obra de Miquel Àngel a la Capella Sixtina i gent diu que el seu fill de cinc anys podria fer-ho igual o millor.
Jo, no opinaré sobre una obra que només he vist en fotografies (he buscat per Internet). No opinaré per moltes raons, que van des de que la meva cultura pictòrica és molt limitada (per no dir nul•la) fins a què em fa l’efecte per el què he vist que és una obra que una fotografia és incapaç de copsar.
Si la cúpula de Miquel Barceló es pot comparar a la de Miquel Àngel el temps ho dirà. I si el nen de 5 anys és un artista en potència, també.
Només volia fer-vos reflexionar sobre el molt absurds que som la gent.

avui un pensament (encertat o no, no ho sé)

Acabo de descobrir a un personatge que es diu Juan Belda (si! Tot just ara… què passa?) m’agrada la seva música, si no la coneixeu, busqueu-la.
Que guai l’Obama, fa? No, no va en el sentit... que guai el Barça... o una mica si... és que estic pensant que molta gent de tot el mon ens hem engrescat molt amb l’Obama i el veiem i a estones ens el creiem. En el fons, sabem que no deixa de ser una titella davant dels poders fàctics i qui no n’és conscient, és un il•lús.
Per tant, ara ens hem de preparar per a la primera desil•lusió; que, desenganyem-nos, ens la donarà.
Espero, però, que siguin poques desil•lusions entre moltes bones notícies. Us imagineu que nacionalitzés la FED? Que lluités descaradament a favor del desarmament? Però no la prohibició del us d’armes particulars dins els EUA, sinó a favor del desarmament mundial. I que totes les fortunes que es gasten els exèrcits es destinessin a sanitat??? A procurar proveir de sistemes de emmagatzemament, potabilització i distribució d’aigua a l’Àfrica??? A les relacions diplomàtiques entre Israel i Palestina, Hutus i Tutsis, Àrabs i Cristians, Esquenapelats i Lladreburros? Bé... a ulls de molts vosaltres, tot el què he escrit, és utopia, però; fem que les coses passin... sense pressa, però encaminem-nos-hi.

bueno... potser el que dic és obvi, ja m'ho sabreu dir.

Eo, que m’he estat rellegint el post, i en algun moment sembla que idolatri el model o el sistema xinès. Res més lluny de la veritat.
Em resulta curiós i el vaig coneixent (d’alguna mena de manera) per qüestions de feina, només dir que son un model més a observar (més que un model a seguir).
Dit això, quedo com més tranquil, hasta.

Llavors, sobre la debilitat del sistema capitalista; dir que el fet que països estendards del model capitalista estiguin nacionalitzant bancs, és un gran indicador que el model econòmic mundial és un frau.

Ergo; si el comunisme es va enfonsar i és una punta d’una corda, el neoliberalisme n’és l’altra. Potser un punt entremig seria la solució momentània, mentre trobem un nou model de gestió social.

LA QUE ESTÀ CAIENT... I NOSALTRES SENSE PARAIGÜES...

Ja fa dies que hi penso… massa dies.

Això que està passant al món, ben aprofitat, ara que el capitalisme està ferit, ferit de veritat, està esdevenint el moment oportú per què algú amb carisma, amb les idees clares, mobilitzi la gent i ens encamini, a tots, a donar-li el toc de gràcia definitiu. Aquest algú, pot ser una persona, un grup de gent, o inclòs un país.

Cuba, no ho farà. Agonitza.

Cap monarquia africana tampoc. És clar que no volem tornar al feudalisme, potser en Felipe i la Leti si... però en general no.

Els xinesos tenen un sistema que aparentment funciona. La combinació de comunisme i capitalisme, els està fent una SÚPER POTÈNCIA mundial i justament quan la resta del món s’està enfonsant. Per fi, és palpable, que els grans pilars del sistema capitalista, estan assentats sobre fang. Cal veure, el temps ens ho acabarà explicant, si el sistema xinès és capaç d’aguantar el temporal, de moment res sembla indicar que no, encara que res indiqui el contrari... gran país... semblen gallecs, mai saps si venen o si tornen.

Que viene el Coco... llegint aquest article, he vist, com als Estats Units hi comença una guerra civil. Esperem que no... no?

O si?

Es mereix el perdó de la resta del món un país que ha permès que el capital corrompi una cosa tan sagrada com la democràcia? I en nom de la llibertat i la democràcia ha muntat guerres arreu per fer negoci? Que negocia amb la fam? Que ha fet del marketing la clau per obrir totes les portes? Que ho ha permès tot amb l’excusa de fer diners? Que no signa els tractats de les Nacions Unides en matèria de Medi Ambient? Que se’n en fot de tot?

Si ells peten, nosaltres hi anem tot darrera... i nosaltres? Ens el mereixem el perdó? No individualment, és clar que tots i cadascú dels que esteu llegint aquest bloc us el mereixeu. Sou els meus amics, us estimo a tots. Col·lectivament. Ens el mereixem?

Vivim en un món mancat de sentit comú a on idolatrem a imbècils multimilionaris com els jugadors de futbol, bàsquet, conductors de cotxes i motos (no tots, que quedi clar), que guanyen en un dia el què nosaltres, amb molt d’esforç arribem a guanyar en un any... o dos... i quan els posen un micròfon a davant fan plorar. La cretinització ens porta a adorar a un locutor de ràdio com en Joaquim Maria Puyal i Ortiga que té cap més virtut que saber parlar el català molt correctament i de pressa i fer-ho a més retransmetent un partit de futbol del meu estimadíssim Barça. Aquest paio, potser és qui n’ha tret menys rendiment, i com a mínim és periodista, és culte, però collons, fot ràbia.

Si seguim rascant al món audiovisual i busquem a gent cretina de debò, ens trobem als triunfitos, hermanitos, los isleños i la mare que els va parir, que aconsegueixen, a canvi de regalar-nos la seva intimitat durant dos mesos, sortir a les revistes i a les cadenes privades de televisió, inventant-se històries sobre terceres persones, al horari que els nens haurien de poder mirar uns dibuixos animats de tant en tant. Llavors per simple associació d’idees (Surt a la tele = guanya pasta i és famós) qualsevol adolescent, té clar que és més important saber preparar-se un càsting que preparar-se per al món laboral.

Sumem manca de valors, més falta d’escrúpols i afegim-hi una MALA política econòmica que prima la lliure competència davant el proteccionisme del mercat, ens trobem que: durant els setze anys que portem dins la Unió Europea, la política ha estat clara, renovar-se o morir. Però el problema sempre l’hem tingut nosaltres, ells no. Si venien els xinesos amb producte de baixa qualitat i molt per sota del preu de mercat, la resposta del govern, era clara: aposta per el producte de qualitat i per l’I+D.
Per altra costat, però, han anat enfortint una política mediambiental no sostenible en un mercat de lliure competència. No critico la política en si, critico el marc a on s’aplica.
Si jo avui, vull muntar una fàbrica a Catalunya o Europa, necessito, depuradora d’aigües i d’aire (collonut, perfecte i súper lícit) el material de la oficina cal que sigui ignífug, les pantalles dels ordinadors, no han de reflectir la finestra del darrera, a part de la seguretat social, etc, etc, etc... no tinc cap ajut per part de la administració.
Què faig? No munto la fàbrica.
Compro la mercaderia a fora i la importo.
Enlloc de crear 250 llocs de treball, en creo 10 com a màxim suposant que el negoci acabi funcionant, i compraré el mateix producte que jo hauria fet aquí, fet a la Índia o a la Xina o al Pakistan o unta sigui, però els treballadors no tindran seguretat social, la fabrica no depurarà les aigües ni l’aire, segurament tindrà ajudes de l’administració (si no és que és una empresa estatal directament) i per tot això, podrà vendre el producte més barat que el meu, si jo l’hagués muntat aquí. Només que es féssin les coses ben fetes (No s'importa cap producte que no estigui fet amb els mateixos standards de producció, la mateixa llei mediambiental i social que el què s'exigeix aquí) la indústria europea no estaria en la situació que està... ah, calla, que no n'hi ha d'indústria europea...

Avui, el senyor ministre d’indústria, ens demana que a veure si els reis compren els regals MADE IN SPAIN... la indústria del joguet que queda aquí, senyor ministre, no pot abastir tothom.

Estimats, feu-me cas: sigueu feliços mentre ens deixin, que no serà durant gaire temps.