El llenguatge.

És curiós, molt, la capacitat que tenen els poders fàctics d’adaptar el llenguatge per a poder dir veritats com punys que son autèntiques barbaritats, i tenir-nos calmats.

D’entrada, el capitalisme empra el nom artístic d’economia de mercat.

L’imperialisme: globalització.

A les víctimes del imperialisme les anomenen països en vies de desenvolupament, que és com anomenar nens als nans.

L’oportunisme: pragmatisme.

La traïció: realisme.

Als pobres: persones de recursos escassos.

La expulsió dels nens pobres per el sistema educatiu és conegut per deserció escolar.

El dret del amo a acomiadar al obrer sense indemnització ni explicació, s’anomena flexibilització del mercat laboral.

El llenguatge oficial reconeix (o ho feia fins fa poc) els drets de les dones entre els drets de les minories, com si la meitat masculina de la humanitat fos la majoria.

Enlloc de dictadura militar, hi ha processos.

Les tortures càstigs il·legals. O també pressions físiques o psicològiques.

Quan els lladres son de bona família, no son lladres sinó cleptòmans.

El saqueig dels fons públics per els polítics corruptes: enriquiment il·lícit.

Un negre, és un home de color.

No son morts els éssers humans aniquilats en operacions militars: els morts en combat son baixes i els civils que es troben en mig sense entendre ben res, son danys col·laterals.

Dignidad era el nom d’un dels camps de concentració de la dictadura Xilena i Libertad la presó més gran de la dictadura uruguaiana.

Paz y Justicia és el nom del grup paramilitar que va matar per l’esquena a 45 pagesos (la majoria dones i nens) mentre resaven dins una església a Chiapas.

Tot això i molt més ho explica l’Eduardo Galeano al llibre PATAS ARRIBA. Me’l estic llegint aquests dies.

No diu res que no sabem, però m’agrada la manera com ho diu.

De moment, crec, que hauria d’ésser un llibre de lectura obligada als instituts.