divendres, de setembre 26, 2008

LA QUE ESTÀ CAIENT... I NOSALTRES SENSE PARAIGÜES...


Ja fa dies que hi penso… massa dies.

Això que està passant al món, ben aprofitat, ara que el capitalisme està ferit, ferit de veritat, està esdevenint el moment oportú per què algú amb carisma, amb les idees clares, mobilitzi la gent i ens encamini, a tots, a donar-li el toc de gràcia definitiu. Aquest algú, pot ser una persona, un grup de gent, o inclòs un país.

Cuba, no ho farà. Agonitza.

Cap monarquia africana tampoc. És clar que no volem tornar al feudalisme, potser en Felipe i la Leti si... però en general no.

Els xinesos tenen un sistema que aparentment funciona. La combinació de comunisme i capitalisme, els està fent una SÚPER POTÈNCIA mundial i justament quan la resta del món s’està enfonsant. Per fi, és palpable, que els grans pilars del sistema capitalista, estan assentats sobre fang. Cal veure, el temps ens ho acabarà explicant, si el sistema xinès és capaç d’aguantar el temporal, de moment res sembla indicar que no, encara que res indiqui el contrari... gran país... semblen gallecs, mai saps si venen o si tornen.

Que viene el Coco... llegint aquest article, he vist, com als Estats Units hi comença una guerra civil. Esperem que no... no?

O si?

Es mereix el perdó de la resta del món un país que ha permès que el capital corrompi una cosa tan sagrada com la democràcia? I en nom de la llibertat i la democràcia ha muntat guerres arreu per fer negoci? Que negocia amb la fam? Que ha fet del marketing la clau per obrir totes les portes? Que ho ha permès tot amb l’excusa de fer diners? Que no signa els tractats de les Nacions Unides en matèria de Medi Ambient? Que se’n en fot de tot?

Si ells peten, nosaltres hi anem tot darrera... i nosaltres? Ens el mereixem el perdó? No individualment, és clar que tots i cadascú dels que esteu llegint aquest bloc us el mereixeu. Sou els meus amics, us estimo a tots. Col·lectivament. Ens el mereixem?

Vivim en un món mancat de sentit comú a on idolatrem a imbècils multimilionaris com els jugadors de futbol, bàsquet, conductors de cotxes i motos (no tots, que quedi clar), que guanyen en un dia el què nosaltres, amb molt d’esforç arribem a guanyar en un any... o dos... i quan els posen un micròfon a davant fan plorar. La cretinització ens porta a adorar a un locutor de ràdio com en Joaquim Maria Puyal i Ortiga que té cap més virtut que saber parlar el català molt correctament i de pressa i fer-ho a més retransmetent un partit de futbol del meu estimadíssim Barça. Aquest paio, potser és qui n’ha tret menys rendiment, i com a mínim és periodista, és culte, però collons, fot ràbia.

Si seguim rascant al món audiovisual i busquem a gent cretina de debò, ens trobem als triunfitos, hermanitos, los isleños i la mare que els va parir, que aconsegueixen, a canvi de regalar-nos la seva intimitat durant dos mesos, sortir a les revistes i a les cadenes privades de televisió, inventant-se històries sobre terceres persones, al horari que els nens haurien de poder mirar uns dibuixos animats de tant en tant. Llavors per simple associació d’idees (Surt a la tele = guanya pasta i és famós) qualsevol adolescent, té clar que és més important saber preparar-se un càsting que preparar-se per al món laboral.

Sumem manca de valors, més falta d’escrúpols i afegim-hi una MALA política econòmica que prima la lliure competència davant el proteccionisme del mercat, ens trobem que: durant els setze anys que portem dins la Unió Europea, la política ha estat clara, renovar-se o morir. Però el problema sempre l’hem tingut nosaltres, ells no. Si venien els xinesos amb producte de baixa qualitat i molt per sota del preu de mercat, la resposta del govern, era clara: aposta per el producte de qualitat i per l’I+D.
Per altra costat, però, han anat enfortint una política mediambiental no sostenible en un mercat de lliure competència. No critico la política en si, critico el marc a on s’aplica.
Si jo avui, vull muntar una fàbrica a Catalunya o Europa, necessito, depuradora d’aigües i d’aire (collonut, perfecte i súper lícit) el material de la oficina cal que sigui ignífug, les pantalles dels ordinadors, no han de reflectir la finestra del darrera, a part de la seguretat social, etc, etc, etc... no tinc cap ajut per part de la administració.
Què faig? No munto la fàbrica.
Compro la mercaderia a fora i la importo.
Enlloc de crear 250 llocs de treball, en creo 10 com a màxim suposant que el negoci acabi funcionant, i compraré el mateix producte que jo hauria fet aquí, fet a la Índia o a la Xina o al Pakistan o unta sigui, però els treballadors no tindran seguretat social, la fabrica no depurarà les aigües ni l’aire, segurament tindrà ajudes de l’administració (si no és que és una empresa estatal directament) i per tot això, podrà vendre el producte més barat que el meu, si jo l’hagués muntat aquí. Només que es féssin les coses ben fetes (No s'importa cap producte que no estigui fet amb els mateixos standards de producció, la mateixa llei mediambiental i social que el què s'exigeix aquí) la indústria europea no estaria en la situació que està... ah, calla, que no n'hi ha d'indústria europea...

Avui, el senyor ministre d’indústria, ens demana que a veure si els reis compren els regals MADE IN SPAIN... la indústria del joguet que queda aquí, senyor ministre, no pot abastir tothom.

Estimats, feu-me cas: sigueu feliços mentre ens deixin, que no serà durant gaire temps.

dilluns, de setembre 22, 2008

Posem-nos còmodes i aném a veure món.


Quan arribem a Paris, Roma ens semblarà un somni...
Ja trobarem el moment, fa?